Runa

Una colla de gossos juganers fan enrenou al carrer de restaurants a l’Illa del Cap. Avui són pocs els gats de carrer que s’atreveixen a agafar les restes dels comensals. La Blanca, com l’anomenen els companys de carrer, ha desaparegut. La notícia ha corregut com la pólvora entre la colònia de gats. Tot sembla estar relacionat amb l’arribada dels gossos d’uns nous turistes que no fa ni un dia que són a l’illa.

En un abocador d’escombraries, a sobre un munt de deixalles, dos gats conversen. Pocs metres més enllà, es passeja una rata de clavegueram dòcil i petita com un hàmster. Un dels gats, un siamès estilitzat i aventurer, porta tot el vespre contemplant-la. La Blanca, l’altre gat, li ha descobert l’abocador. Ara la lluna plena il·lumina la rateta mentre rastreja entre les deixalles i el Siamès es deleix per caçar-la.

̶  Què et sembla? ̶   diu el Siamès, i els ulls li fan pampallugues.

̶  Una rata  ̶  diu la Blanca, la gata de pèl brut.

̶   No és gaire grossa  ̶   pensa en veu alta, i s’humiteja els bigotis passant-hi la llengua.

̶ Què vols que et digui… Corres perill! Ho saps!  Avui en dia, fotre una queixalada a una rata ve a ser un esport de risc.

̶ El risc és el que la farà deliciosa, estimada.

La rata no s’adona de res. Rebusca, feliç, restes orgàniques entre les piles de plàstic, paper, vidres, metalls, bolquers i una alta diversitat d’objectes que els humans consideren indesitjables.

No es pot dir que sigui un gran abocador, ja que s’ubica a la zona alta de l’Illa del Cap. No té pas les dimensions dels abocadors de Ghana, ni de Brasil, ni tan sols és com els de Sèrbia. Aquí es recicla gairebé tot i el que no, s’envia fora. Tant els turistes com els autòctons, que no paren de llençar, estan realment preocupats per les conseqüències pel medi ambient. Alguns en culpen l’obsolescència programada i les modes, i no se’n senten responsables. D’altres, més compromesos, miren documentals a canals de subscripció, ho critiquen a les xarxes socials i fan quilometres, en avió, per anar a camps de treball i millorar la situació mediambiental. La mestressa del siamès és dels segons.

La mestressa disposa d’un pis gran i acollidor on hospeda els turistes i cuida d’en Mike, com li diu ella. L’alimenta amb delicies precuinades i el deixa passejar per la casa, com si fos un més. Avui, el gatet se li ha escapat. No pot parar de plorar. Dubta. L’anirà a buscar quan es faci de dia o truca a l’amic i donen voltes fins a trobar-lo? Està tan angoixada…Té por. I si l’han atropellat? I si els gossos dels turistes no estan prou domesticats? No pot més! Truca a l’amic i surten a la recerca d’en Mike.

Mentrestant a l’abocador clandestí, el Siamès pren la iniciativa. Salta sobre la rata, però cau dins un cubell rovellat. El cubell comença a rodar en sentit contrari. La rata intenta fugir. En surt, es posa a córrer, però la gata blanca li porta avantatge. La Blanca, la gata, l’agafa abans que ell i se la cruspeix. Quan el Siamès arriba, es troba la rata esbudellada i se li’n van les ganes. Li venen arcades. Ell només volia caçar-la! Just en aquell moment, la mestressa i l’amic el troben i miren esparverats el panorama. A la mestressa, de cop, li agafa plorera i suplica a l’amic que agafi en Mike.

̶  No és el teu lloc, mixo- sospira l’amic. Agafa en Mike mentre comença a picar-li tot el cos i no para de rascar-se.

D’immediat, s’allunyen d’aquell niu de porqueria i tornen a casa.

L’endemà, a en Mike, la mestressa el portarà al veterinari. L’amic anirà al metge amb por, per sort infundada, d’haver agafat sarna. En Mike tornarà a miolar i fer-se l’entremaliat sense sortir de les quatre parets de casa. Però la gata blanca, morta d’intoxicació al munt de la deixalla, deixarà d’anar-lo a visitar des de l’altra banda de la finestra.