Xiuxiueig

Què en sabrà, ella! Ella, que sota l’aixopluc dels meus braços ha fet sempre el que li ha plagut. Què en sabrà, del xiuxiueig indiscret dels companys d’institut, del somriure forçat a les preguntes impertinents dels que es creien amb dret a opinar; de ser grans quan érem nens per criar-la perquè fos algú.

Que és gran! Que a nosaltres no ens ha anat tan malament. Que cadascú s’ha de construir la vida a la seva mida i forma. Què vols que els digui? Que no és el que vull per a ella? Que m’he fet farts de plorar? No. No puc pas fer-ho. Li diré que me n’alegro i que compti amb mi per cuidar els bessons que porta, amb un somriure als llavis.