Sort

La jefa, com l’anomenava ell, era una noia amb sort, deia. A cada sobretaula que compartia amb els companys de feina mostrava la seva superioritat envers ella gràcies a construir un relat hilarant ple d’anècdotes burlesques. Les rialles dels companys el van embravir per explicar-ne intimitats cada cop més vergonyoses i d’altres compromeses. Al cap d’uns mesos es van deixar de veure, de sortir junts, però desgraciadament, per ella, van tornar a coincidir, aquest cop a la feina.

Ella no va ser capaç de mantenir la seva posició de cap de producció ni el temps de prova. Els directius van al·legar que no gaudia de les habilitats requerides obviant l’ètica. Els metges no es van creure el cas d’assetjament flagrant que patia dels companys i van atribuir-li una malaltia mental que l’aïllava de la resta i la feia malpensar dels “col·legues”. Van inhabilitar-la i tot del seu treball d’enginyeria. Un error garrafal que va salvar-la de la cadena perpetua.

“La burra aquella és ben afortunada de no anar a la trena” va dir una i els amics van recordar que el difunt sempre ho deia, que altra cosa no, però de sort ella en tenia.